«Amor i ressaca a l’Alguer» és una de les meves cançons preferides. Explica una història d’amor etílic en una primavera (en alguerès, verano) a l’Alguer vella, coneguda com la Barceloneta de Sardenya.
La lluna, com un far a l’Argentera,
tenyint de blanca llumera
los ports, les muntanyes i los monts
te desgotarà com aigua pels mugrons.
I així, dormint-mos pels rocons
del nostro verano a l’Alguer.
La història comença en una posta de sol al Cap de Caça, acompanyada de murta, filferro i malvasia —alguns dels licors més consumits de Sardenya—, i s’acaba amb un comiat a l’aeroport, passant per diversos llocs de la geografia algueresa, com Dragonara i les viles frontereres de Bosa i d’Olmedo.
Em va fer una il·lusió especial interpretar-la amb Yasmin Bradi i Riccardo Pinna, de l’Alguer, per a l’Assòtziu de sos Sardos in Catalugna:
El meu primer disc en solitari, Lo somrís de la magrana, contenia una versió acústica d’«Amor i ressaca a l’Alguer», que obria amb una conversa enregistrada durant aquells dies de primavera en què vaig escriure la cançó. Des de la finestra del meu apartament a l’Alguer vella, des d’on es podien sentir les onades del mar durant el dia i la trencadissa que feien les ampolles de vidre quan el camió de la brossa buidava els contenidors dels restaurants a primera hora, també vaig poder sentir una conversa entre veïns. Un intercanvi d’allò més normal, com n’hi ha hagut a milers des que es va fundar l’Alguer al segle XIV, però el que el feia especial és que va tenir lloc amb tota la naturalitat de la catalanofonia de fora de temporada, sense cap impostura ni cap intenció de performativitat per al turista.