Hauria pogut ser la grega més maca de la Vila. Es podria dir que érem companys de pis. D’habitació, de fet. O de llit, si exageréssim. Però el que compartíem era la paret més prima de Barcelona. Tan subtil com un paper de fumar, ens separava en dues cases diferents, i deixava passar-ho tot, excepte, potser, el contacte físic.
Ens trobàvem sovint al replà. Ella solia esperar que arribés l’ascensor enrotllant el cigarret que es fumaria de camí a la feina. Un dia vam caminar en la mateixa direcció, i em va explicar que estava cansada: només érem al mes de juny i la calor no la deixava dormir. Compartia pis i se li feia estrany dormir amb la porta de l’habitació oberta, però el brunzit del ventilador era un remei pitjor que la malaltia.
Mitjan agost no és sols quan cauen les llàgrimes de Sant Llorenç. També és quan arriba la festa major a la Vila, i els carrers s’omplen de xivarri. Jo tenia, d’estranquis, la clau del terrat de l’edifici, i vaig proposar-li de pujar a veure la posta de sol, amb una ampolla de vi i un llibre de Benedetti. Al terrat del cantó, una colla de guiris d’aquells que es fan dir expats tenia la gentilesa de compartir reggaeton amb la resta del barri. S’acostava la Diada, i jo actuava al cap de poc a les concentracions antirepressives de la plaça. «Vull que m’ho expliquis tot sobre la repressió.» El cor em va fer una estrebada.
A la taverna del carrer Major, on feia de cambrera, la clientela se li adreçava en grec. Però ella era de Nàpols. «I tu parles grec?», vaig demanar-li un dia. «No.» «I què els contestes?». «Parakalo».