Vaig topar amb Atzeni un dia d’estiu, passejant per Terranoa (Olbia, en italià), un dels primers cops que visitava Sardenya. La seva darrera novel·la Passavamo sulla terra leggeri, publicada de manera pòstuma (1996), em va cridar l’atenció en aquella parada de llibres de segona mà del mig del carrer, prop del port, sota un sol fulminant. No era el primer cop que el veia, i vaig reconèixer el nom de l’autor, ja que, d’alguna manera, m’havia adonat de l’estima que li té la societat sarda.
Vaig comprar-me el llibre i, per la resta del meu estiu, em va fer de guia de viatges per Sardenya. En certa manera, em va acompanyar al llarg del meu aprenentatge de la cultura sarda. Potser des d’aquell mateix estiu, vaig posar-me a traduir-lo.
Atzeni, tal com va deixar escrit, va posar el punt final a la novel·la tot just una setmana abans de la seva tràgica desaparició, al mar d’U Pàize (illa de Sant Pere). Potser per això —o pel fet que la seva novel·la ha ajudat a fer conèixer la història de Sardenya a diverses generacions privades de ser-hi educades—, Passàvem per la terra lleugers s’ha convertit en un llibre de culte, imprescindible per a qualsevol persona que vulgui endinsar-se en la història de l’illa. Atzeni, de fet, és l’alter ego del protagonista, un nen de vuit anys que escolta com Antonio Setzu (el cognom és la contracció de su betzu, ‘el vell’) li narra la història dels seus avantpassats, des de la nit dels temps, fins al dia «de la pèrdua de la llibertat de la nostra terra», és a dir, la conquesta catalana.
Des del punt de vista estilístic, l’obra està escrita a la manera del realisme màgic. La influència de García Márquez i, sobretot de Crònica d’una mort anunciada, és evident en l’obra d’Atzeni, especialment en Bellas mariposas.
Ramon Piqué en va fer una ressenya al Tot Sant Cugat i Llucia Ramis, a La Vanguardia.