Hi ha de tant en tant
sempre una nit que és sarda i trista.
I una lluna roja com un sol
creix rere els turons.
En aquestes nits
com la d’avui tristes i sardes
vull dur sempre un bri de gessamí
que m’ajudi a fugir.
I em porti el record
d’aquella nit ardent d’octubre,
aixoplugats en una furgoneta
en plena ciutat.
Recordant la teva veu
les cames em fan figa
i amb els teus ulls foscos de fenícia
em treus la son a cada posta de sol.
I jo, més sol, més trist, més boig, més vell, més tort.
Tou, més res, més poc, més fora de lloc,
a sota els estols de fenicòpters en vol.
Em lleven a bufetades
els somnis més tristos,
on empaito a l’altre cap de món
el teu perfum.
I en la solitud de la negror
en alguna platja
una llàgrima de sant Llorenç
esquinça el cel i em plouen damunt
estels, retrets, misèries, zels, fracassos, anhels,
dubtes, pors, recels, tots els complexos
de l’univers.
Res, només et vull dir
com m’ha agradat compartir
aquest trosset del camí.
Potser ens tornarem a trobar
plens de felicitat
continua el camí més enllà.