Era un dia de la primeria de juny, i feia més calor que no ens haguéssim pensat. Alguns amics van tenir la bona pensada d’organitzar un vespre de música i piscolabis als Jardins del Teatre Grec de Montjuïc. Vam cantar i xerrar, i van ser diverses les persones que, sense conèixe’ns, se’ns van asseure al costat a cantar o senzillament a compartir una estona. Una d’aquestes va arribar amb un monopatí i una guitarra a l’esquena, acompanyada per amigues. Es va aturar a mirar l’escena musical un parell de segons, només el temps imprescindible per a reconèixer la cançó que tocàvem mentre es ponia el sol —la suadíssima «Wonderwall». Li vam fer un gest perquè s’hi afegís amb la guitarra: «Toques?». Va fer que no amb el cap i va reprendre la marxa, però alguna cosa la va fer canviar d’opinió sobtadament dues passes més enllà. Va fer mitja volta i en un tres i no res va desenfundar la guitarra i es va afegir al grup. Les amigues, que s’havien allunyat a passejar pels jardins, van tornar al cap d’una estona per dir-li que marxaven. Durant uns segons, ella va semblar que dubtava, o que esperava que algú li verbalitzés el desig que es quedés, però finalment va desaparèixer per on havia vingut. El vídeo musical mira de recrear aquesta situació i, de fet, hem afegit al final dels crèdits un enregistrament original d’aquell dia. Agraïm als amics i amigues que van voler ser presents en aquesta recreació, i també als que no hi van poder assistir. Un altre agraïment és per als amics i amigues que, improvisadament, van assistir a l’enregistrament del directe al badiu de Badalona.
Aquesta cançó va ser escrita el juny del 2022, i enregistrada a l’Alguer l’estiu del 2023. El vídeo, en canvi, va ser entre setembre i octubre del 2024. D’entrada, l’escena final del MNAC estava prevista als mateixos Jardins del Teatre Grec. L’escena havia de mostrar la sortida del sol de l’endemà, però no va ser fins que érem al cotxe, la matinada del dia que havíem quedat, que algú va recordar que ja érem en horari d’hivern. Vam reaccionar a temps i vam triar el Palau Nacional com a ubicació. Per sort, a l’hora que hi vam arribar, no hi podia haver gaire afluència.
Per últim, el vídeo conté, en podríem dir, un ou de pasqua virtual; és a dir, una imatge amagada. La protagonista del vídeo i el seu company (que apareix com a extra) ens van acompanyar també a enregistrar escenes al centre de Barcelona. Durant el muntatge, ens vam adonar que en un moment apareixen confosos entre la gent.
Reprodueixo aquí el meu article d’opinió publicat pel Cugatenc el 13/11/2024 (CC-BY) sobre l’experiència de la Brigada solidària de la Xarxa de Casals i Ateneus Populars dels Països Catalans, juntament amb unes quantes cançons que ens van fer de banda sonora durant el cap de setmana.
Ens vam mirar un moment, davant del portal imponent i amenaçador, buscant en l’altre algun signe de confort. Teníem assignat el darrer bloc del Raval d’Algemesí, l’extraradi de l’extraradi, fang i perifèria fora de radar. Hi havíem anat gràcies a la Brigada solidària de la Xarxa de Casals i Ateneus Populars dels Països Catalans, organitzada de manera impecable, i en concret a escala local per Cal Temerari. El nostre era un dels cinc autocars de la Xarxa, el dels Vallesos, que havia sortit del Principat la matinada de dissabte, i que aplegava també gent de l’Anoia i del Moianès. Ens esperava un cap de setmana llarg, de feina a la cooperativa del poble, manifestació a València i ajuda logística de la gent de Vinalesa, que ens cuidaria a la nit amb una sopa calenta i el matí següent amb un cafè i esmorzar. Ara, repartits en parelles o en grups de tres, pentinàvem el barri del Raval d’Algemesí per identificar, casa per casa, necessitats urgents. Vam caminar pel carrer principal del barri fins que les botes se’ns van començar a enfonsar, amb el fang fins als talons.
En Joan es movia pel barri amb un somriure dur; dedicava a cadascú les indicacions, la salutació o el temps de conversa que li calia. Semblàvem els únics del carrer que no el coneixíem. “On estan els serveis socials? On estan? T’han fet fora, Joan, i ets l’únic que és ací, treballant per a nosaltres!”, li cridava al seu pas un home. “Jo, és que era el tècnic d’igualtat de l’ajuntament”, ens explica el Joan, que porta una samarreta de la muixeranga d’Algemesí. “Però el PP necessitava els vots de Vox, i al pacte hi anava tancar igualtat”. Ens indica el nostre bloc des de lluny: “Passeu per ací, fent la volta, que no hi ha fang”. Pel camí, més bandereta que no pas institucions de l’estat fent feina. Els bombers de la Generalitat de Catalunya i molta, molta gent voluntària.
Recorrent el carrer que ens ha assenyalat en Joan, travessem una discussió. Un camió s’ha aturat al davant de l’església evangèlica i, des d’un terrat, una dona es queixa a crits que una de les comunitats del barri rep més atenció que l’altra. A les converses posteriors entre membres de la brigada, hi haurà tocs d’atenció per a no caure en el prejudici de la suposada tendència a l’enfrontament entre comunitats minoritzades. Una de les companyes tallarà de rel els comentaris sobre si hi ha qui fa la viu-viu i aprofita les donacions per arreplegar sense necessitar-ho: “Durant la Covid, bé que vam córrer als supermercats a exhaurir productes de primera necessitat. Blancs privilegiats”. Callem, i agraïm el punt de vista il·luminador mentre es fa un lloc i s’agombola en les ments del grup.
Poc després, al cap del carrer, tombem la cantonada, i canvia la demografia. La intersecció marca la fi d’una comunitat, la gitana, i el començament de la magrebina. De seguida ens plantem al davant del primer portal. No té porta, ni timbres que funcionin, ni llum, i un somier cobreix el buit per on s’entrava a l’ascensor. La companya remarcarà que això no és de la riuada: “Aquest barri ja necessitava ajuda abans”. Les primeres veïnes paguen la nostra inexperiència, però ens obren les portes i ens ajuden a sentir-nos cada cop més còmodes en la nostra tasca. Cal de tot, però sobretot sabó, lleixiu, medicaments, i altres productes que els portarem més tard. També oli, sucre i aliments frescos, que, però, avui s’han esgotat de seguida. Quan és una criatura qui ens obre la porta, sabem que ens entendrà en valencià. Hi ha qui, per entendre’ns, es fa ajudar per cònjuges o veïnes. Hi ha qui, sense dubtar, ens fa entrar a casa; en altres casos, ens donen les gràcies des del replà.
Una de les portes triga una mica més a obrir-se. Tornem a picar-hi amb les mans. Finalment, un vel rosat s’intueix darrere de la porta entreoberta, i ens fa saber amb un fil de veu que no li cal res. Dubtem de si ens cal insistir, però finalment ens acomiadem i enfilem cap al pis del damunt amb poca convicció. Només hem pujat uns quants esglaons, quan la companya, que va al meu darrere, es tomba apressadament per respondre la veueta, que s’hi ha repensat i que ara ens diu que tenen criatures, i que agrairien alguna cosa per menjar. Sense dubtar-ho, ens traiem els entrepans de la motxilla.
Foto de grup de la brigada a la cooperativa Copal d’Algemesí.
Amb el cor encongit, però envalentits per la urgència de la tasca que fem, tornem al punt d’abastiment. Quan n’havíem marxat, no era més que un punt de trobada, i ara s’hi congrega una petita multitud desendreçada. La nostra gent treballa com pot, distribuint el que se’ls demana a crits. Són evidents els esforços que fan per organitzar la feina: “Si us plau, us donarem el que puguem, però feu la cua”. Preparem, enmig del batibull, les bosses per a cada família, i enfilem un altre cop el camí cap al bloc, aquest cop amb menys indecisió. Distribuïm amb diligència les bosses a cadascun dels pisos, mentre sentim com se’ns va ensorrant la distància emocional. Ja amb menys pes, comencem a baixar les escales des de l’última planta. En un dels replans, ens esperen dues dones amb un somriure i un vel que podria ser rosat, però no en retindrem el color perquè no és rellevant. Amb les dues mans, ens ofereixen alguna cosa embolicada amb paper de plata: “brownie de xocolata”, diuen amb timidesa, posant-se les mans al cor. L’agafem i, a la comissura dels llavis, se’ns hi esbossa un final de somriure en forma de llàgrima.
Arribem al punt de trobada quan comença a escolar-se la darrera hora de treball, abans que hàgim de començar a preparar la partida. Quan arribi l’hora de marxar, no hi haurà ningú que no ho faci a contracor. A contracor com qui grata les botes amb una navalla per desfer-se del fang abans de pujar a l’autocar; a contracor, malgrat tot, com qui es dutxa per traure’s del damunt la ferum pestilent que impregna cossos i robes. “Almenys nosaltres ens podrem rentar i dormir”, dirà algú durant la tornada, i la ment ens tornarà a l’estat dels pisos que hem visitat. Però encara queda feina abans de marxar: organitzar els productes restants, perquè el torn que ens relleva pugui treballar mínimament bé.
Per sort, l’hora de dinar es tradueix en una calma relativa i en un relaxament de les emocions. Les companyes han fet passar un parell de criatures del barri a l’altra banda del taulell improvisat, i els ensenyen a dispensar l’ajuda. El nen més llançat, amb samarreta de la selecció del Marroc, copia les frases que ha sentit: “Per ací no us puc atendre. Si voleu alguna cosa, feu la fila al taulell”. Dues nenes obeeixen sense objeccions i es mouen fins on els diuen, on tanmateix no hi ha cap fila per fer. Els dos nens s’hi desplacen de seguida: “Què voleu?”, els demanen en valencià. Brigadistes i habitants del barri ens mirem dissimuladament en silenci, mentre es forma una minúscula clivella en una de les barreres que ens separa. Les nenes són servides amb el que demanen. “Res més?”, insisteixen ells. “Voleu leche?”. Una de les nostres el corregeix: “Llet, Omar. Es diu llet”. “Voleu llet?”, repeteix l’Omar. Esclatem tots a riure. Algú li diu alguna cosa en àrab a l’Omar, mentre algú altre li despentina els cabells afectuosament. I és que la solidaritat és la tendresa dels pobles.
Hi ha cançons que no poden esperar. La «Brevíssima crònica de l’opressió colonial» n’és una, sobre l’intent d’assassinat d’un activista descolonial per part d’un suprematista.
«El succés que ara us canto és una lletja història de la perpetuació del colonialisme; la vida d’un indi és avui encara inferior a la de l’home blanc.»
La notícia és de setembre del 2023;123 jo vivia aleshores al centre de Long Beach, a Califòrnia. No recordo com vaig conèixer els fets, però sí que recordo que, mentre esperava l’autobús per anar a la universitat, em demanava per què un fet com aquest no era primera pàgina i tema prioritari en el debat públic: un suprematista blanc amb una gorra de suport a Donald Trump havia disparat a un nadiu americà a Española, Nou Mèxic. El dia dels fets, la comunitat nadiua celebrava la retirada de l’estàtua de Juan de Oñate, figura relacionada amb el colonialisme i el genocidi. El terrorista es va desplaçar des d’un poble veí amb una pistola a l’esquena i, en créixer la tensió i veure’s amenaçat, no va dubtar a descarregar un tret al pit de Jacob Johns, un reputat activista mediambiental de la nació hopi.
En aquells dies, jo escoltava molt una de les primeres cançons de Bob Dylan, «The ballad of Emmett Till», sobre l’assassinat d’un menor afroamericà per part de dos homes blancs. La meva estada a Califòrnia, i les converses amb alguns amics, van ajudar-me a apreciar millor la música de Dylan, sobretot la seva primera etapa més folklòrica i de protesta. Mesos després, de la llaminera biblioteca dels meus amics, vaig agafar en préstec la Brevísima relación de la destrucción de las Indias, de Bartolomé de las Casas, que vaig llegir fins que el fetge va dir prou. Acompanyat per converses de sobretaula, on discutíem sobre com avui sembla que la cançó que hagi renunciat a la denúncia , vaig començar a sospesar la possibilitat d’escriure una cançó sobre els fets del poble d’Española. Tinc molt present la sensació de no voler que la ràbia es deixatés en mi, i també és vívid el record de com la quotidianitat m’arrossegava i em distreia de l’escriptura, des d’aquell mateix matí. Abans de començar la jornada laboral, tanmateix, vaig voler deixar anotades algunes idees i versos per al futur. Va ser mesos després, un dijous de gener, que la cançó va començar a pressionar per néixer. Per escriure la cançó, vaig documentar-me amb llocs webs d’informació indígena i, sobretot, amb el pòdcast Red Nation.4
El primer que vaig treballar va ser la música. Tenia una vaga idea de com volia que sonés la melodia del primer vers, de manera semblant al primer vers de la balada d’Emmett Till de Bob Dylan. Amb aquesta línia més o menys al cap, vaig aparcar la resta de l’estrofa i vaig posar-me amb els acords. Pel que sembla, Dylan tenia al cap els acords de la «Casa del sol naixent» quan va escriure la seva balada i, malgrat que en un principi em va desencoratjar la idea de no trobar una roda d’acords prou original, la melodia va venir de seguida. També el procés d’escriptura de la lletra va ser molt fluid, un d’aquells cops en què totes les peces encaixen de manera gairebé mística. Potser perquè no estic acostumat a escriure crònica, em divertia la flexibilitat que descobria en el gènere: podia estirar o reduir el nombre de síl·labes de cada vers en funció del que calia en cada moment, gairebé com quan un parla. Les rimes es feien soles i, quan un element no entrava per alguna raó, casualment es rimava amb un altre vers. Demostra la fluïdesa del procés el fet que la primera versió de la lletra va arribar gairebé intacta a la versió final, i només vaig descartar poquíssimes idees. Un dels versos descartats, en estadi molt embrionari, és el que encapçala aquest escrit. Pel que fa al contingut, és veritat que els sis primers paràgrafs segueixen un ordre gairebé cronològic dels esdeveniments d’Española. Els tres paràgrafs finals, en canvi, van ser afegits en adonar-me que la cançó quedava coixa sense un missatge més ampli. És així com vaig afegir el paral·lelisme amb Leonard Peltier, l’activista i pres polític de qui acabem de celebrar el vuitantè aniversari; el quaranta-vuitè a presó (les seves memòries són al llibre My Life is my Sun Dance, inèdites en català). Com cada cop que es preveu un canvi de govern als EUA, se n’espera enguany un indult que, en qualsevol cas, arriba eternament tard. Per últim, va ser quan em documentava sobre Juan de Oñate, a qui em referia com a «esclavista del Vell Continent», que va sorprendre’m el parentiu llunyà que el colonitzador tenia amb Moctezuma II, l’emperador asteca.5
Durant els quatre dies següents, vaig descuidar gran part dels meus altres compromisos o gairebé, i em vaig dedicar a cantar la cançó desenes de vegades. Vaig provar diferents guitarres i tonalitats, però de seguida la cançó es va anar afirmant en la forma que avui es pot sentir.
El vídeo de la cançó va ser enregistrat a Puvungna, el lloc sagrat de la comunitat nadiua de Long Beach, i la cançó conté talls de l’intent d’assassinat, enregistrat per un dels assistents a la concentració. L’agraïment més gran als activistes indígenes dels pobles d’Amèrica i els millors desitjos de recuperació a la víctima i família.
Hauria pogut ser la grega més maca de la Vila. Es podria dir que érem companys de pis. D’habitació, de fet. O de llit, si exageréssim. Però el que compartíem era la paret més prima de Barcelona. Tan subtil com un paper de fumar, ens separava en dues cases diferents, i deixava passar-ho tot, excepte, potser, el contacte físic.
Ens trobàvem sovint al replà. Ella solia esperar que arribés l’ascensor enrotllant el cigarret que es fumaria de camí a la feina. Un dia vam caminar en la mateixa direcció, i em va explicar que estava cansada: només érem al mes de juny i la calor no la deixava dormir. Compartia pis i se li feia estrany dormir amb la porta de l’habitació oberta, però el brunzit del ventilador era un remei pitjor que la malaltia.
Mitjan agost no és sols quan cauen les llàgrimes de Sant Llorenç. També és quan arriba la festa major a la Vila, i els carrers s’omplen de xivarri. Jo tenia, d’estranquis, la clau del terrat de l’edifici, i vaig proposar-li de pujar a veure la posta de sol, amb una ampolla de vi i un llibre de Benedetti. Al terrat del cantó, una colla de guiris d’aquells que es fan dir expats tenia la gentilesa de compartir reggaeton amb la resta del barri. S’acostava la Diada, i jo actuava al cap de poc a les concentracions antirepressives de la plaça. «Vull que m’ho expliquis tot sobre la repressió.» El cor em va fer una estrebada.
A la taverna del carrer Major, on feia de cambrera, la clientela se li adreçava en grec. Però ella era de Nàpols. «I tu parles grec?», vaig demanar-li un dia. «No.» «I què els contestes?». «Parakalo».
Un país que ja anem fent: poble que canta mai no mor.
A l’obra Translations, de Brian Friel (traduïda al català per Joan Sallent), un grup de soldats britànics tenen per missió anglicitzar la toponímia d’Irlanda. Als Països Catalans, els intents de canviar-nos els noms de les coses (lapao) i dels llocs (#ElNomÉsCastelló) no s’han aturat mai.
«Prepara-te-la. Al País Valencià, ja és tot un himne». Així va ser com la meva amiga em va proposar que cantéssim, durant la trobada de pencaires d’estiu de Softcatalà a Sant Mateu, la Malaguenya de Barxeta, que jo coneixia sobretot en la versió d’Obrint Pas. Si bé és un estil que no he cantat mai, i això em feia respecte, el repte era engrescador. I, a més, em semblava una bona manera de redimir-me del principatocentrisme que ens afecta massa sovint.
Per això va ser un plaer cantar amb el cor a la gola, «d’allà on renaix de les cendres, el meu País Valencià», mentre s’endurien les mirades, s’arquejaven els somriures, s’allargassaven les abraçades i s’alçaven els punys. Cal tenir fetge per viure amb alegria i compromís allà on els països són degradats en comunitats i les llengües, en acrònims.
