Hi ha cançons que no poden esperar. La «Brevíssima crònica de l’opressió colonial» n’és una, sobre l’intent d’assassinat d’un activista descolonial per part d’un suprematista.
«El succés que ara us canto és una lletja història de la perpetuació del colonialisme; la vida d’un indi és avui encara inferior a la de l’home blanc.»
La notícia és de setembre del 2023;1 2 3 jo vivia aleshores al centre de Long Beach, a Califòrnia. No recordo com vaig conèixer els fets, però sí que recordo que, mentre esperava l’autobús per anar a la universitat, em demanava per què un fet com aquest no era primera pàgina i tema prioritari en el debat públic: un suprematista blanc amb una gorra de suport a Donald Trump havia disparat a un nadiu americà a Española, Nou Mèxic. El dia dels fets, la comunitat nadiua celebrava la retirada de l’estàtua de Juan de Oñate, figura relacionada amb el colonialisme i el genocidi. El terrorista es va desplaçar des d’un poble veí amb una pistola a l’esquena i, en créixer la tensió i veure’s amenaçat, no va dubtar a descarregar un tret al pit de Jacob Johns, un reputat activista mediambiental de la nació hopi.
En aquells dies, jo escoltava molt una de les primeres cançons de Bob Dylan, «The ballad of Emmett Till», sobre l’assassinat d’un menor afroamericà per part de dos homes blancs. La meva estada a Califòrnia, i les converses amb alguns amics, van ajudar-me a apreciar millor la música de Dylan, sobretot la seva primera etapa més folklòrica i de protesta. Mesos després, de la llaminera biblioteca dels meus amics, vaig agafar en préstec la Brevísima relación de la destrucción de las Indias, de Bartolomé de las Casas, que vaig llegir fins que el fetge va dir prou. Acompanyat per converses de sobretaula, on discutíem sobre com avui sembla que la cançó que hagi renunciat a la denúncia , vaig començar a sospesar la possibilitat d’escriure una cançó sobre els fets del poble d’Española. Tinc molt present la sensació de no voler que la ràbia es deixatés en mi, i també és vívid el record de com la quotidianitat m’arrossegava i em distreia de l’escriptura, des d’aquell mateix matí. Abans de començar la jornada laboral, tanmateix, vaig voler deixar anotades algunes idees i versos per al futur. Va ser mesos després, un dijous de gener, que la cançó va començar a pressionar per néixer. Per escriure la cançó, vaig documentar-me amb llocs webs d’informació indígena i, sobretot, amb el pòdcast Red Nation.4
El primer que vaig treballar va ser la música. Tenia una vaga idea de com volia que sonés la melodia del primer vers, de manera semblant al primer vers de la balada d’Emmett Till de Bob Dylan. Amb aquesta línia més o menys al cap, vaig aparcar la resta de l’estrofa i vaig posar-me amb els acords. Pel que sembla, Dylan tenia al cap els acords de la «Casa del sol naixent» quan va escriure la seva balada i, malgrat que en un principi em va desencoratjar la idea de no trobar una roda d’acords prou original, la melodia va venir de seguida. També el procés d’escriptura de la lletra va ser molt fluid, un d’aquells cops en què totes les peces encaixen de manera gairebé mística. Potser perquè no estic acostumat a escriure crònica, em divertia la flexibilitat que descobria en el gènere: podia estirar o reduir el nombre de síl·labes de cada vers en funció del que calia en cada moment, gairebé com quan un parla. Les rimes es feien soles i, quan un element no entrava per alguna raó, casualment es rimava amb un altre vers. Demostra la fluïdesa del procés el fet que la primera versió de la lletra va arribar gairebé intacta a la versió final, i només vaig descartar poquíssimes idees. Un dels versos descartats, en estadi molt embrionari, és el que encapçala aquest escrit. Pel que fa al contingut, és veritat que els sis primers paràgrafs segueixen un ordre gairebé cronològic dels esdeveniments d’Española. Els tres paràgrafs finals, en canvi, van ser afegits en adonar-me que la cançó quedava coixa sense un missatge més ampli. És així com vaig afegir el paral·lelisme amb Leonard Peltier, l’activista i pres polític de qui acabem de celebrar el vuitantè aniversari; el quaranta-vuitè a presó (les seves memòries són al llibre My Life is my Sun Dance, inèdites en català). Com cada cop que es preveu un canvi de govern als EUA, se n’espera enguany un indult que, en qualsevol cas, arriba eternament tard. Per últim, va ser quan em documentava sobre Juan de Oñate, a qui em referia com a «esclavista del Vell Continent», que va sorprendre’m el parentiu llunyà que el colonitzador tenia amb Moctezuma II, l’emperador asteca.5
Durant els quatre dies següents, vaig descuidar gran part dels meus altres compromisos o gairebé, i em vaig dedicar a cantar la cançó desenes de vegades. Vaig provar diferents guitarres i tonalitats, però de seguida la cançó es va anar afirmant en la forma que avui es pot sentir.
El vídeo de la cançó va ser enregistrat a Puvungna, el lloc sagrat de la comunitat nadiua de Long Beach, i la cançó conté talls de l’intent d’assassinat, enregistrat per un dels assistents a la concentració. L’agraïment més gran als activistes indígenes dels pobles d’Amèrica i els millors desitjos de recuperació a la víctima i família.
1https://nypost.com/2023/09/29/protest-in-new-mexico-over-statue-of-spanish-conquistador-juan-de-onate-leaves-one-shot/
2https://nativenewsonline.net/opinion/maga-violence-hits-indian-country-with-shooting-of-a-native-american-man-at-new-mexico-rally
3https://lawandcrime.com/crime/man-who-showed-up-to-statue-protest-wearing-maga-hat-opens-fire-hitting-native-american-activist-cops/