A l’obra Translations, de Brian Friel (traduïda al català per Joan Sallent), un grup de soldats britànics tenen per missió anglicitzar la toponímia d’Irlanda. Als Països Catalans, els intents de canviar-nos els noms de les coses (lapao) i dels llocs (#ElNomÉsCastelló) no s’han aturat mai.
«Prepara-te-la. Al País Valencià, ja és tot un himne». Així va ser com la meva amiga em va proposar que cantéssim, durant la trobada de pencaires d’estiu de Softcatalà a Sant Mateu, la Malaguenya de Barxeta, que jo coneixia sobretot en la versió d’Obrint Pas. Si bé és un estil que no he cantat mai, i això em feia respecte, el repte era engrescador. I, a més, em semblava una bona manera de redimir-me del principatocentrisme que ens afecta massa sovint.
Per això va ser un plaer cantar amb el cor a la gola, «d’allà on renaix de les cendres, el meu País Valencià», mentre s’endurien les mirades, s’arquejaven els somriures, s’allargassaven les abraçades i s’alçaven els punys. Cal tenir fetge per viure amb alegria i compromís allà on els països són degradats en comunitats i les llengües, en acrònims.