Reprodueixo aquí el meu article d’opinió publicat pel Cugatenc el 13/11/2024 (CC-BY) sobre l’experiència de la Brigada solidària de la Xarxa de Casals i Ateneus Populars dels Països Catalans, juntament amb unes quantes cançons que ens van fer de banda sonora durant el cap de setmana.
Ens vam mirar un moment, davant del portal imponent i amenaçador, buscant en l’altre algun signe de confort. Teníem assignat el darrer bloc del Raval d’Algemesí, l’extraradi de l’extraradi, fang i perifèria fora de radar. Hi havíem anat gràcies a la Brigada solidària de la Xarxa de Casals i Ateneus Populars dels Països Catalans, organitzada de manera impecable, i en concret a escala local per Cal Temerari. El nostre era un dels cinc autocars de la Xarxa, el dels Vallesos, que havia sortit del Principat la matinada de dissabte, i que aplegava també gent de l’Anoia i del Moianès. Ens esperava un cap de setmana llarg, de feina a la cooperativa del poble, manifestació a València i ajuda logística de la gent de Vinalesa, que ens cuidaria a la nit amb una sopa calenta i el matí següent amb un cafè i esmorzar. Ara, repartits en parelles o en grups de tres, pentinàvem el barri del Raval d’Algemesí per identificar, casa per casa, necessitats urgents. Vam caminar pel carrer principal del barri fins que les botes se’ns van començar a enfonsar, amb el fang fins als talons.
En Joan es movia pel barri amb un somriure dur; dedicava a cadascú les indicacions, la salutació o el temps de conversa que li calia. Semblàvem els únics del carrer que no el coneixíem. “On estan els serveis socials? On estan? T’han fet fora, Joan, i ets l’únic que és ací, treballant per a nosaltres!”, li cridava al seu pas un home. “Jo, és que era el tècnic d’igualtat de l’ajuntament”, ens explica el Joan, que porta una samarreta de la muixeranga d’Algemesí. “Però el PP necessitava els vots de Vox, i al pacte hi anava tancar igualtat”. Ens indica el nostre bloc des de lluny: “Passeu per ací, fent la volta, que no hi ha fang”. Pel camí, més bandereta que no pas institucions de l’estat fent feina. Els bombers de la Generalitat de Catalunya i molta, molta gent voluntària.
Recorrent el carrer que ens ha assenyalat en Joan, travessem una discussió. Un camió s’ha aturat al davant de l’església evangèlica i, des d’un terrat, una dona es queixa a crits que una de les comunitats del barri rep més atenció que l’altra. A les converses posteriors entre membres de la brigada, hi haurà tocs d’atenció per a no caure en el prejudici de la suposada tendència a l’enfrontament entre comunitats minoritzades. Una de les companyes tallarà de rel els comentaris sobre si hi ha qui fa la viu-viu i aprofita les donacions per arreplegar sense necessitar-ho: “Durant la Covid, bé que vam córrer als supermercats a exhaurir productes de primera necessitat. Blancs privilegiats”. Callem, i agraïm el punt de vista il·luminador mentre es fa un lloc i s’agombola en les ments del grup.
Poc després, al cap del carrer, tombem la cantonada, i canvia la demografia. La intersecció marca la fi d’una comunitat, la gitana, i el començament de la magrebina. De seguida ens plantem al davant del primer portal. No té porta, ni timbres que funcionin, ni llum, i un somier cobreix el buit per on s’entrava a l’ascensor. La companya remarcarà que això no és de la riuada: “Aquest barri ja necessitava ajuda abans”. Les primeres veïnes paguen la nostra inexperiència, però ens obren les portes i ens ajuden a sentir-nos cada cop més còmodes en la nostra tasca. Cal de tot, però sobretot sabó, lleixiu, medicaments, i altres productes que els portarem més tard. També oli, sucre i aliments frescos, que, però, avui s’han esgotat de seguida. Quan és una criatura qui ens obre la porta, sabem que ens entendrà en valencià. Hi ha qui, per entendre’ns, es fa ajudar per cònjuges o veïnes. Hi ha qui, sense dubtar, ens fa entrar a casa; en altres casos, ens donen les gràcies des del replà.
Una de les portes triga una mica més a obrir-se. Tornem a picar-hi amb les mans. Finalment, un vel rosat s’intueix darrere de la porta entreoberta, i ens fa saber amb un fil de veu que no li cal res. Dubtem de si ens cal insistir, però finalment ens acomiadem i enfilem cap al pis del damunt amb poca convicció. Només hem pujat uns quants esglaons, quan la companya, que va al meu darrere, es tomba apressadament per respondre la veueta, que s’hi ha repensat i que ara ens diu que tenen criatures, i que agrairien alguna cosa per menjar. Sense dubtar-ho, ens traiem els entrepans de la motxilla.
Amb el cor encongit, però envalentits per la urgència de la tasca que fem, tornem al punt d’abastiment. Quan n’havíem marxat, no era més que un punt de trobada, i ara s’hi congrega una petita multitud desendreçada. La nostra gent treballa com pot, distribuint el que se’ls demana a crits. Són evidents els esforços que fan per organitzar la feina: “Si us plau, us donarem el que puguem, però feu la cua”. Preparem, enmig del batibull, les bosses per a cada família, i enfilem un altre cop el camí cap al bloc, aquest cop amb menys indecisió. Distribuïm amb diligència les bosses a cadascun dels pisos, mentre sentim com se’ns va ensorrant la distància emocional. Ja amb menys pes, comencem a baixar les escales des de l’última planta. En un dels replans, ens esperen dues dones amb un somriure i un vel que podria ser rosat, però no en retindrem el color perquè no és rellevant. Amb les dues mans, ens ofereixen alguna cosa embolicada amb paper de plata: “brownie de xocolata”, diuen amb timidesa, posant-se les mans al cor. L’agafem i, a la comissura dels llavis, se’ns hi esbossa un final de somriure en forma de llàgrima.
Arribem al punt de trobada quan comença a escolar-se la darrera hora de treball, abans que hàgim de començar a preparar la partida. Quan arribi l’hora de marxar, no hi haurà ningú que no ho faci a contracor. A contracor com qui grata les botes amb una navalla per desfer-se del fang abans de pujar a l’autocar; a contracor, malgrat tot, com qui es dutxa per traure’s del damunt la ferum pestilent que impregna cossos i robes. “Almenys nosaltres ens podrem rentar i dormir”, dirà algú durant la tornada, i la ment ens tornarà a l’estat dels pisos que hem visitat. Però encara queda feina abans de marxar: organitzar els productes restants, perquè el torn que ens relleva pugui treballar mínimament bé.
Per sort, l’hora de dinar es tradueix en una calma relativa i en un relaxament de les emocions. Les companyes han fet passar un parell de criatures del barri a l’altra banda del taulell improvisat, i els ensenyen a dispensar l’ajuda. El nen més llançat, amb samarreta de la selecció del Marroc, copia les frases que ha sentit: “Per ací no us puc atendre. Si voleu alguna cosa, feu la fila al taulell”. Dues nenes obeeixen sense objeccions i es mouen fins on els diuen, on tanmateix no hi ha cap fila per fer. Els dos nens s’hi desplacen de seguida: “Què voleu?”, els demanen en valencià. Brigadistes i habitants del barri ens mirem dissimuladament en silenci, mentre es forma una minúscula clivella en una de les barreres que ens separa. Les nenes són servides amb el que demanen. “Res més?”, insisteixen ells. “Voleu leche?”. Una de les nostres el corregeix: “Llet, Omar. Es diu llet”. “Voleu llet?”, repeteix l’Omar. Esclatem tots a riure. Algú li diu alguna cosa en àrab a l’Omar, mentre algú altre li despentina els cabells afectuosament. I és que la solidaritat és la tendresa dels pobles.